I de sobte, passen coses

Concert AI

De sobte a la vida passen coses. Són cosetes, potser, detalls, segur. Però que acaben donant sentit a moltes altres coses. O, com a mínim, un sentit diferent al que es plantejava inicialment.

Molts de vosaltres ja sabeu que fa pocs dies hem fet, a la Nau Ivanow, “La flor de paper”, una obra que vaig escriure fa dos anys. I, segurament, també sabeu que a partir del dia 14 de desembre la fem al teatre Tantarantana.

L’obra la vaig començar a escriure després de llegir un breu a El País, que informava sobre un programa de mediació entre presos d’ETA i les seves víctimes que, en aquells moments, estava impulsant el govern basc. Llegir aquesta notícia em va impulsar a escriure. I em va transportar, immediatament, a tres moments del meu passat:

1- L’any en el què vaig estudiar el postgrau de cultura de pau a la UAB. Un any de grans vivències i grans aprenentatges, entre ells conèixer de primera mà com vivien el conflicte d’Euskadi amics i amigues bascos de la meva mateixa edat. També conèixer el procés de reconciliació post-Apartheid a Sud-Àfrica. Suposo que parlo de l’any 1999-2000.

2- El dia que em vaig assabentar de l’alliberament de Nelson Mandela. Un diumenge de febrer de 1990. És a dir, quan em faltaven dos mesos per arribar als 16 anys.

3- La nit del 10 de setembre de 1988. La nit en la què ma germana i jo, amb 14 i 15 anys, vam anar cap al Nou Camp al concert Human Rights Now, que organitzava Amnistia Internacional en motiu del 40è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Youssou N’Dour, El último de la fila, Tracy Chapman, Peter Gabriel, Sting i Bruce Springsteen. Hi vam anar sense entrades. I, després d’una bona estona escoltant el concert des del carrer, vam aconseguir colar-nos i entrar a l’estadi. Recordo perfectament que quan vam entrar, Sting estava cantant “Every breath you take”. Casi ná.

Aquests tres moments, doncs, em van venir al cap fa dos anys. I són, crec, el germen de “La flor de paper”. Òbviament hi ha ingredients trets d’altres moments i, per descomptat, de la ficció que també necessita una obra de teatre. Però aquí hi ha el naixement real de la flor que ara hem portat a escena.

Però us parlava al principi de coses que passen i que converteixen la realitat en una cosa inesperada.

“La flor de paper” la vam estrenar el 21 de novembre per descomptat sense saber (la data de l’estrena ens la van posar els responsables de la Nau Ivanow abans de l’estiu) que coincidiria amb el 13è aniversari de l’assassinat d’Ernest Lluch a mans d’ETA. Lluch era un dels polítics més lúcids i era dels que defensava amb més fermesa la necessitat del diàleg per superar el conflicte basc. Això, segurament, és el que el va portar a la mort.

Tampoc sabiem que la nostra segona funció coincidiria amb un acte amb gran valor simbòlic al País Basc: l’homenatge a un ertzaina assassinat per ETA, al qual hi van assistir víctimes d’ETA, etarres penedits, víctimes del GAL, i representants del PNB, de Bildu i del PSE.

La setmana després d’estrenar a la Nau Ivanow, el teatre Tantarantana ens va proposar fer 10 funcions de l’obra a partir del dia 14. I, en plena organització d’aquesta segona oportunitat de fer “La flor de paper”, arriba la notícia de la mort de Mandela. L’únic personatge que es menciona, amb nom i cognom, a l’obra.

Són coses. Petites coses. Estranyes coincidències. Però que, d’alguna manera, em fan pensar que, encara que sigui sumant granets de sorra, el que anem fent durant la vida, i en cada moment concret, acaba tenint algun sentit.

No em feu massa cas.

La Flor de paper. Escena 6

Mediador: Recordo perfectament aquell dia. Era un 11 de febrer de 1990. Tenia 16 anys. Jo estava jugant a bàsquet amb uns amics meus. Ho solíem fer saltant les tanques de l’escola. Saltàvem perquè era diumenge i, òbviament, les portes no estaven obertes. Havíem d’estar pendents no només del joc, sinó també de si passava a prop alguna patrulla de la Guàrdia Urbana. Si era així, arrencàvem a córrer pensant que ens perseguirien. Per descomptat, mai ens va seguir cap patrulla. Devien pixar-se de riure veient-nos córrer d’aquella manera. Sempre he tingut la curiositat de saber com es veu la vida des d’un cotxe patrulla.

Però, vaja, no és això el que volia explicar.

S’aixeca. I camina per l’escenari.

Aquell dia estàvem jugant, com qualsevol diumenge. En un moment donat, jo vaig parar a descansar. I, mentre mirava com jugaven els altres, em vaig posar els walkmans. Vaig posar la ràdio. Els meus walkmans sempre havien de tenir ràdio, una de les meves passions. I llavors vaig sentir-ho. Corrien rumors, eren només rumors, però cada cop eren més forts i més creïbles: Nelson Mandela estava a punt de ser alliberat després de més de vint anys empresonat per defensar els drets de la població negra de Sud-àfrica. Em vaig quedar parat escoltant la notícia. Segurament per la resta de companys que estaven aquell dia amb mi, la notícia no tindria massa importància. Segurament no recorden el més mínim aquell dia. Jo tot just havia sentit a parlar de Mandela per primer cop dos anys abans. El 1988. L’any del 40è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Fa una pausa.

Mediador: La notícia de l’alliberament de Mandela m’agafava doncs en plena adolescència, quan ja començava a tenir cert criteri, per dir-ho d’alguna manera. Anys després, per circumstàncies que no vénen al cas, vaig estudiar més profundament el procés de reconciliació a Sudàfrica. Em van impressionar els testimonis de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, en els quals víctimes i victimaris es reunien per parlar. Uns per demanar perdó, altres per entendre raons. Tots, per superar les seves situacions conflictives, les seves pors, el seu dolor, el seu odi. Era com si es posessin un mirall davant cadascun d’ells. Uns i altres es veien reflectits en els ulls, en les mirades, en la vida de la persona que tenien davant. Vaig aprendre, i ells també, que només amb una mirada a aquests miralls, podien superar murs que des de baix de tot semblaven impossibles d’escalar.

Fa una pausa.

Mediador: Però aquests murs els tenim a tot arreu. Molt més a prop del que ens pensem. Són murs que mai no són fàcils de superar, precisament perquè la majoria de vegades estan construïts per a què aquells que volen escalar-los i superar-los siguin crucificats en el camí.

Lamentablement, molts acaben crucificats. Fins i tot autocruficicats.

“La flor de paper” es representarà al Tantarantana en el cicle ‘#FerVisibleLInvisible’, juntament amb dues obres més: “Flors carnívores” i “Jo després de tu”. Fa de mal dir, però jo no m’ho perdria.

@rogermpuig

Article publicat a “(a)punts suspensius…”

Anuncios
Esta entrada fue publicada en El Comienzo. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s